Associació de Veïns

De la sèrie: El Congrés i els Indians

Ahir va tenir lloc l’assemblea general ordinària de l’Associació de Veïns del barri i, com sempre en aquests casos, les impressions es contrasten…

D’una banda una situació que es repeteix a tots els actes cívics d’aquest barri: la gent gran com a massa presencial -que tampoc, sento dir-ho, de participació pròpiament dita, a banda de dues o tres excepcions- i absència total de gent jove i de generacions en edat activa. Per dir-vos-ho d’una altra manera: si n’excloem els membres de la Junta directiva, jo, amb cinquanta-sis anys, era el segon o tercer soci més jove dels presents; inclús durant els primers minuts de l’acte, vaig ser rodonament el més jove.

I això, senyors, no pot ser. Jo no sé com s’ha de fer per acabar amb aquesta situació, si em demaneu idees, no les tinc, si més no, en concret. És cert que això respon en part a la sociologia del barri, que té una població molt envellida, però també ho és que la participació en actes cívics no reflexa proporcionalment els trams d’edat; és cert que la població, entre futbol, culebrons i reality shows més o menys prefabricats, està molt desmobilitzada i aquesta és la millor raó per emprendre una tasca de mobilització que ara mateix no existeix (una mica més avall en parlem); és cert que el jovent viu en un estat de depressió que sembla insalvable (i el pitjor de tot és la part de raó que tenen) però s’ha de sobreposar, s’ha d’aconseguir que se sobreposi.

En el cas concret de l’Associació de Veïns, s’hi afegeix el fet de què comunica molt malament (i això quan comunica). Pràcticament, no té presència al barri, més enllà de la “pomada” associativa. És un tema que em sap greu tocar, perquè fa un parell d’anys vaig presentar un projecte de comunicació que va ser rebutjat i ara es podria pensar que respiro per la ferida; no és així i si ho sembla ho sento, però no puc deixar de dir les coses tal com les veig: sigui el meu o sigui el de qualsevol altre, tant n’hi fa, és sumament urgent que l’AV dissenyi un pla de comunicació amb cara i ulls; que costa diners, sí, però inclús pressupostàriament hauria de ser una prioritat. Sobretot perquè la Junta està fent una bona feina i aquesta feina es malmet perquè la gent no la coneix. I com que la gent del barri no la coneix, la gent del barri passa de l’Associació de Veïns. I si la gent passa de l’Associació de Veïns, l’Associació de Veïns veu minvada la seva força.

Em fa l’efecte de què, amb les inevitables excepcions, aquesta problemàtica és general a tota la ciutat, no ens enganyem: el moviment veïnal ha estat, d’alguna manera, institucionalitzat municipalment i convenientment desactivat. Cap alcalde podria fer el que li donés la gana amb un veïnat conscienciat i mobilitzat, així que els polítics municipals ja saben el que els hi toca: els uns amb carícies, els altres a trompades -segons la línia política imperant- la qüestió és que aquesta gent dels barris s’estigui ben quieteta i ben calladeta.

Els veïns hem de prendre consciència de que la qualitat del barri influeix directa i immediatament en la nostra qualitat de vida personal i familiar, tant com la qualitat del nostre propi habitatge. Qualitat de vida és la netedad dels carrers; qualitat de vida són els equipaments, els equipaments que ens calen i no uns altres equipaments; qualitat de vida és assistència sanitària i social; qualitat de vida és medi ambient; qualitat de vida és seguretat; qualitat de vida és habitatge digne. Però la qualitat de vida no s’obté queixant-se al regidor de què els gossos s’hi caguen o de què els gamberros del soroll no ens deixen viure: per a això ja hi és el 010 i els diversos mecanismes centralitzats o descentralitzats de reclamació a l’Ajuntament; la qualitat de vida s’obté fent política. I fer política no és participar -si més no, necessàriament- en la dinàmica de partits (això a molts us fa fàstic i a mí també) sinó agrupar-nos en una o més plataformes que vectoritzin col•lectivament les nostres legítimes exigències cíviques. L’Associació de Veïns n’és una i, per a mi, és la bona; però si no us agrada, participeu en una altra o formeu-ne una de nova; ja ens hi entendrem. Estic d’acord amb l’Alberto García quan diu que el camí de l’entesa d’entitats és l’únic possible a la llarga. Però participeu, d’una manera o d’altra participeu, entre tots hem de fer la força que porti a què l’Ajuntament faci seva la nostra política.

Tornant a l’assemblea, el tango del local continua. Sabeu que la Junta va decidir -i l’assemblea va refrendar- cedir el local de la seva propietat a l’Ajuntament, atès que el manteniment de l’edifici i, el que és pitjor, les obres de reparació i modernització que és perentori fer, eren inassolibles per a l’entitat. Bé, es va negociar un conveni en el què l’Ajuntament assolia la titularitat de l’edifici però amb unes determinades condicions. Incidentalment: ahir encara hi havia qui se’n feia de noves, sobre les condicions i sobre l’actual situació de titularitat de l’edifici, jo no sé per a què s’expliquen les coses i per a què es distribueixen fotocòpies dels documents (que sí, que és un pal llegir-les, però no queda altre remei, vejam si ens acostumem a fer exercici mental, que aquest és idoni per a qualsevol edat). La qüestió, en tot cas, és que l’Ajuntament no compleix amb les condicions en qüestió.

En certa manera era previsible: el conveni es va subscriure a mitjan de l’any proppassat, quan era clar com l’aigua que a l’administració d’Hereu li restaven dos telenotícies; i ara, els convergents s’han d’empassar el marrón. Doncs mira, que es fotin (ep: també ho diria en sentit contrari, eh?). Perquè vejam si ens acostumem (Betlem, que ahir vas tenir un parell de patinades dialèctiques, al respecte…) a que no es pacta ni es tracta amb el PSC ni amb CiU: es pacta i es tracta amb l’Ajuntament de Barcelona i el qui hi estigui al poder en un moment determinat o en l’altre, se’ns en refot. L’Ajuntament (no CiU: l’Ajuntament) pot al•legar dificultats pressupostàries per fer-se el mal pagador (i només fins a cert punt) però no hem de tolerar que els interessos veïnals se subordinin als interessos del partit. Ja sé que és un plantejament il•lusori, però formalment és del tot correcte, i l’hem de sostenir. No ens parli de o per Convergència, senyor, no ens parli de o pel PSC o per cap altre partit, senyor: vostè és l’Ajuntament de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona ha de respondre dels compromisos de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta posició se’ls ha d’exigir molt fermament, perquè si no, perdem l’avantatge dialèctic, que és molt important: el conveni no es va subscriure amb els altres, es va subscriure amb vostès. I si no els agrada, s’hi posen fulles, però s’ha de complir.

En l’àmbit de l’esperança, els joves. Bones notícies, per aquesta banda: ha aparegut un grup de joves que vol endegar iniciatives al barri, sembla ser que, en un començament, de caire lúdic (però tot és començar i les coses ja aniran evolucionant al seu ritme) i sembla que volen fer-ho integrats en l’AV. És molt i molt de celebrar i, si la Junta aconsegueix aquesta integració, cosa que sembla ben possible, caldrà felicitar-los, perquè aquest sí que serà un bon pelotazo: per a l’AV, però, sobretot, per al barri. Hi tinc molta fe en el fet de què un grup de joves comenci a moure’s.

Altrament, la situació econòmica de l’entitat és ben sanejada i tendirà a millorar si l’Ajuntament es fa plenament càrrec del local i dels compromisos inherents.

I, sobretot, vaig veure a la Junta amb més moral. No sé si tindrà gaires motius, però els vaig veure una mica més engrescats que altres vegades. Tant de bo no m’equivoqui. Però és que aquesta també és una responsabilitat col•lectiva. La feina que fa la Junta de l’AV (com la majoria de les juntes formades per voluntaris no retribuïts que creuen en el que fan) és de molt bona qualitat i també important en quantitat. No transcendeix, no es filtra al comú del barri, i aquest és un dels seus errors, tal com he dit abans, però això no desmereix la tasca que estan fent que, a més, s’està desenvolupant en un ambient polític i econòmic molt i molt difícil, jo no sé si la massa social i la gent del barri se n’adona, però tripulen una barqueta al bell mig d’una tempesta d’aquelles de cavall i, bé, la barqueta hi és i va fent. Però em temo que els socis no ho sabem retribuir i això és perquè tenim -novament hi anem a morir aquí- una molt defectuosa -quan no inexistent- cultura política que ens fa associar (i molt poques vegades) quan en l’associació hi trobem un avantatge personal, en comptes de veure-hi un lloc des del qual podem prestar un servei a la col•lectivitat a la què pertanyem. No anem a servir sinó a servir-nos, i això ens fa pensar, si més no subconscientment, que tenim dret al producte de la tasca dels altres (es allò de què fan els sindicats? o bé què fa l’AMPA?, com si hi tinguessim dret a esperar una eficiència en pro de la qual nosaltres no hi fem res). Amb aquesta mentalitat, no ens n’adonem de què els voluntaris també necessiten una retribució, una retribució no econòmica, sinó en moneda de satisfacció personal, de sentir (literalment: d’experimentar la sensació) que la seva tasca és útil i que es reconeix com a tal. Aquesta retribució només se’ls hi pot pagar amb participació, que és la finalitat última de la seva tasca: canalitzar la participació de la gent.

Hem de fer l’esforç -perquè prèviament l’han fet ells- d’assistir-hi a les seves convocatòries, hem de fer l’esforç d’escoltar o de llegir el que ens diuen i parar-hi l’atenció que es mereix, hem de participar en les tasques que ens proposen, si més no en la mesura de les nostres possibilitats (que, sovint, si ens hi posem tots, tocarà a poc). Hem d’adquirir, en fi, aquesta cultura de l’esforç comú i hem d’alleujar el màxim possible la seva tasca. Ells també tenen el seu treball, la seva família, la seva vida pròpia, les seves afeccions… Senyors: hem de cuidar els qui presten servei perquè si deixem que es cremin, o ens tocarà a d’altres passar per la pedra o, simplement, l’invent se n’anirà a fer punyetes.

I veureu què content que es posarà l’Ajuntament, si això arriba a passar.

Anuncios
Both comments and trackbacks are currently closed.
A %d blogueros les gusta esto: